L’altre dia uns amics em demanaven sobre la ressenya d’aquesta via. I com la intenció d’aquest blog era i és, en gran part, anar penjant les primeres ascensions que he realitzat...doncs res, aquí va el post.
Ara ja fa un temps, l’Aniol i jo vam anar a obrir una via al vessant est del Montgròs. Cim que per molts és el cor de Montserrat. Es tracta d’un cim arrodonit al centre de la muntanya des de on es poden gaudir de magnífiques vistes als 360 graus, tot un plaer pels nostres sentits.
La via va ser oberta des de baix col·locant les expansions en lliure, excepte un parell.
El primer llarg tot i una aparença ajaguda des de lluny, és el més difícil. Recordo quan anàvem el primer dia cap allà i jo li deia a l’Aniol: “El primer llarg ja veuràs que des de baix sembla bastant rampós.... “
Bueno...doncs la via comença ajaguda, però cada cop es posa més vertical, i al final del primer llarg ja és vertical!!quina vista!!jaja!!
La via ha quedat completament equipada amb parabolts.
El primer llarg és el més exigent, destaca per la seva finor, continuïtat i llargada.
Els dos següents tenen més canto.
Al tercer hi ha un tramet que s’hi ha de posar una mica de morro (vigileu).
L'altre dia volíem anar a escalar un corredor de la zona. La muntanya no estava en condicions per fer aquest tipus d'activitat. Però, tot hi així, penjo un petit post perquè van sortir algunes fotos força maques.
La veritat es que hi han moltes maneres de fer una ressenya.
En aquest cas vaig començar amb aquest esborrany...
Després, ja em vaig ajudar de les noves tecnologies per seguir, i el resultat és aquest:
És evident, que podria haver fet ressenyes més utilitaristes. Però vaig decidir fer ressenyes més artístiques per intentar mantenir, en la mesura del possible, la línia. El traç imaginari sobre la paret. Amb aquestes ressenyes penso que si alguna cordada les vol repetir ho podrà fer en perfectes condicions, això si, el camí no te marques de pintura, ni de chapes...i per tant, una part d’intuïció caldrà fer servir.
Segurament, a casa nostre, tenim un dels creadors de ressenyes amb més art de tot el món, com bé en parlen a la revista americana Alpinist número 11. Estic parlant de l'Armand Ballart. Aprofito per recomanar el seu blog http://armand-ballart.blogspot.com/.
Ja que estic, també aprofito per agrair a tots els escaladors que divulguen ressenyes a casa nostre i apropen la informació a tothom. En el meu cas particular, especialment, al David Hita, a l'Antonio Garcia Picazo, al Luichy, a l'Albert Salvador, a l'Albert Castellet, al Joan Jover i evidentment, a l'Armand Ballart i a molts altres que segur que em descuido.
-JAJajajaja!! Bueno va, parlem de coses series!em d’anar al Drac de Tumeneia a obrir!!
-Al Drac?¿?
-Si, si!he vist unes línies boníssimes per obrir!fissures verticals en granit excel·lent per anar en lliure a tope!!
Així començava un dia de feina quan treballàvem plegats...I així va començar l’aventura...
Això si, al final érem un més, el Kiku també es va apuntar.
Ara fa dues setmanes, després de fer una “cata” de les festes de Vielha, pugem (algun amb una mica de ressaca) cap el llac superior al llac de Mar. El pla era estar un dia pujant fins a camp base, tres per escalar i un altre per baixar.
Més o menys així va ser...
El primer dia obrim la via Bola de Drac, una via fantàstica que recorre l’esperó central de la paret SW del Drac de Tumeneia. La via té molt bona roca, va seguint la lògica de la paret. Cal destacar especialment l’últim llarg, comença amb unes fissures ideals per escalar en bavaresa per, després, seguir amb unes altres on la bona tècnica de peus i algun empotrament ens ajudaran molt a progressar. La part final del llarg afluixa en dificultat però no deixa de ser una escalada com dirien alguns:BRUTAL.
Llarg4 Bola de Drac
El segon dia ens liem com “hamsters” corrent amunt i avall de la base de la paret, confonent-nos i fent el primer llarg d’una via que fa honor a qui ara, malauradament, a passat a ser un mite de l’alpinisme: Walter Bonatti.
Així, el segon dia, no obrim res, però deixem la línia estudiada pel dia següent...
El tercer dia, el gran tercer dia....jajaja!!es conya....
El tercer dia obrim la via Pela-roques. Una via molt i molt lògica ,que aprofita una fissura que ratlla un desplom del centre de la paret, per després resseguir un sistema de diedres i fissures que ens porten fins al cim. Els llargs 2,3 i 5 són de somni. I ho dic després de tornar del Midi d’Ossue...
Llarg 2...
Llarg 5....
Totes dues vies les vam obrir en el dia, escalant amb tres jocs de friends i alguns claus. Ha quedat algun clau a la paret per marcar el camí o ajudar a muntar reunió ràpidament. A la reunió 2 de la via Pela-roques va quedar equipada amb un espit i un pitó, cal dir que a la part final del llarg 2 cal vigilar amb una llastra sospitosa.
Les dues últimes fotos són després d'escalar Pela-roques. Posta de sol rapelant pel Gran Diedre, i menjant una mica abans de baixar caminant fins al camp base (detall: aquell dia tant el Kiku com jo ens vam deixar el frontal a la tenda....tela...)
Segurament acabo de passar una gran tempesta. Si, una tempesta tant gran que no podia veure més enllà. La llum dels llampecs m’il·luminaven la sortida, mentre jo no feia res més que seguir endavant amb allò que m’havia proposat, sense mirar el que passava al meu voltant. Ara, després d’uns dies de vent, els núvols han marxat i m’adono del que he passat, m’adono del que ha passat.
Mentre les gotes d’aigua es van eixugant, jo, mica en mica, torno a ser el que era. Els somnis que tant m’omplien tornen de nou a mi. Sembla com si tornés agafar el camí que un dia vaig emprendre però, amb una experiència al damunt que em fa veure les coses molt diferents.
Si algun dia em vaig enamorar de les muntanyes, va ser per algun motiu. I ara sembla que m’han tornat a seduir.
